Feeds:
Entrades
Comentaris

Sen dúbida algunha, Numax é a sala de cine que lle faltaba a Santiago de Compostela. Eu xa botara de menos unha sala onde poder ir ver algo que fose máis alá de Cincuenta sombras de Grey. Teño que agradecerlle a A. que me sorprendera a outra mañá cunhas entradas para ver Double Indemnity. Fóra o sol queimaba no asfalto, tomamos algo na barra, dimos unha volta pola libraría, pequena, acolledora, seica mesmo é un espazo que aproveitan para presentacións de libros.

Sempre experimento o mesmo pracer antes de entrar na escuridade da sala de cine, como unha especie de anticipación dese estado pre-hipnótico do que falaba Rolland Barthes. No medio desa escuridade anónima o corpo prepárase para deslizarse, abandonarse na butaca. A escuridade non é tan só a propia sustancia da ensoñación (no sentido pre-hipnoide do termo), é, tamén, a cor dun difuso erotismo. Non fai falla dicir que todo ese erotismo pérdese se nos encontramos nun ambiente familiar, diante dun televisor.

Se a esencia do cine non son as palabras senón a luz, Billy Wilder é un xenio manexándoa, igual cun Rembrandt ou un Caravaggio. Por iso compre salientar o traballo dos fotógrafos que colaboraron con Wilder, John F. Seitz o John Altonque, uns mestres que elevan eses claroscuros ás súas cotas máximas. Double Idemnity (Perdición, 1944), a película que podemos ver no Numax de Compostela até este xoves, pode que sexa unha das obras nas que máis se percibe ese estilo tan característico do cine negro e ao mesmo tempo a pegada do expresionismo alemán. Nunca vin traballar dun xeito tan maxistral luces e sombras como no caso de Billy Wilder, ese director nacido en Alemania e que emigrou a EEUU fuxindo do nazismo. Hai quen di que sen a contribución deses directores alemáns e europeos, ao cine negro norteamericano dos anos corenta o Hollywood negro tería sido moito menos negro, e bastante máis gris.

Na secuencia que abre Double Indemnity un coche cruza o centro da cidade a toda velocidade no medio da noite. Walter Neff, o condutor, detense diante dun gran edificio de oficinas. A cidade cos seus círculos de luz baixo os farois, as súas escuras calexas, os peóns sombríos, as rúas húmidas e cotrosas, é a paisaxe urbana ideal para as truculentas e angustiosas historias propias do cine negro. O espectador mergúllase dende o primeiro momento nese ambiente lúgrube e case que asfixiante. Neff arrástrase ferido até o seu despacho, para gravar alí a súa confesión nun dictáfono:
Si, mateino eu. Mateino por cartos e por unha muller. E non conseguín os cartos nin tampouco a muller. Estupendo, Eh?.

Trátase dunha confesión para o seu colega Keyes, o xefe de sinistros, interpretado polo xenial Edward G. Robinson. Mais ao mesmo tempo o feito de que o protagonista confíe ao público a súa declaración, os seus móbiles, a xeito de última confesión, converte ao espectador no seu cómplice, obrígalle a identificarse.

Un guión cheíño de enxeño, unha boa fotografía e un reparto inesquecible: Barbara Stanwick, que pasará á historia como a femme fatale por excelencia; Fred McMurray, na ficción Walter Neff, como axente de seguros, que conseguiu con esta película afastarse do papel que o encasillaba en comedias románticas. E para completar o trío, a marabillosa participación de Edward G. Robinson nun dos momentos estelares da súa carreira, interpretando a Keyes na ficción, o fraternal amigo do protagonista. Non vos perdades o diálogo final entre os dous amigos, sublime.

En relación á sala compostelá, só unha crítica: Quer nos subtítulos quer no material asociado ás películas ou directores debería haber máis presenza do galego.

Publicado en “Praza Pública” http://praza.gal/opinion/2573/as-sombras-de-billy-wilder-en-compostela/

 

Anuncis

A cals Oblonski

p20140215-112837

Tota la varietat, tota la delícia, tota la bellesa de la vida està formada d’ombra i llum

Anna Karénina, Tolstoi.

Aquests dies no para de ploure a Galícia, fa un temps gris,  segur que tothom s’està en recordant dels publicistes de Gadis, se chove que chova… Ja sé que en aquest país aquesta sentència té quelcom de filosòfic, però… Ara mateix mentre escric, a penes un raig de llum. No vindrà la felicitat somiada amb uns quants dies de sol? Jo m’atrinxero a l’estudi, tassa de te fumejant i novel.la russa, els russos saben molt sobre les penúries de l’ànima humana.

A casa dels Oblonski les coses no marxen bé. El marit s’ha ficat al llit amb la institutriu francesa que tenien a casa i la dona li ha demanat que foti el camp. Això és el que sabem en les línies que segueixen a aquell inoblidable començament: Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera. La felicitat té quelcom d’igualador, en canvi, la dissort pren moltes cares, molts matisos i és molt més complexa, sembla dir.

El meu primer contacte amb l’heroïna tolstiana no va ser a través de la novel.la sinó en la foscor d’una sala cinematogràfica. Greta Garbo interpretava a una de les heroïnes més atractives de la narrativa de tots els temps, tal com va definir Nabokov el personatge d’Anna Karénina. L’adaptació al cine és de Clarence Brown, de 1935.

475px-Greta_Garbo_Anna_Karenina_4
Abans que acabés la pel.lícula vaig intuir que la protagonista femenina havia de morir. Només em calia pensar en el final de les protagonistes de El dimoni i la carn, Mata Hari o La dona de les dues cares, totes elles també interpretades per la Garbo. Fins i tot en una pel.lícula en la qual no exercia de “femme fatale” sinó de dona adúltera, aquella feminitat que ella encarnava havia de ser castigada amb la mort.

Les grans obres d’art ens travessen com grans ràfagues, diu Steiner. Tanco no sense una certa recança el tercer volum de la fabulosa traducció al català a càrrec d’Andreu Nin. Què llegiré ara, després d’això?

En acció

c 20110703-213703Reprenc l’activitat en el blog, a veure si m’hi comprometo a escriure-hi amb certa regularitat. Avui per començar, Riobó Prada, “ollo de pedra”.

http://rioboprada.blogaliza.org/

L’altre dia un amic em va dir que sempre troba més interessant les biblioteques dels altres que no pas la seva. A mi em deu passar el mateix. I és que, d’altra banda, si no fos així seria poc enriquidor per a nosaltres.

Quan miro la biblioteca d’algú puc fer-me una idea de la persona que ha anat aplegant tots aquests llibres.

A casa la Sílvia- on hi estic allotjada durant uns mesos- n’hi ha una que ha captivat la meva atenció. Primer vaig topar amb la “Justine” de Lawrence Durrell, un dels llibres favorits de la meva amiga. Des d’aquell moment que no paro d’escorcollar els prestatges amb curiositat a veure què hi trobo. Com que està pendent d’un trasllat- una fabulosa ocasió per fer crítica literària- ha decidit amb recança que potser hi havia uns quants llibres dels quals es podia desfer. Em va dir que els fes una ullada i en aquella pila vaig trobar una edició ben particular es titula “Para disfrutar mejor de la vida” i al peu diu “Selecciones del Reader’s Diguest” , el vaig obrir, el vaig estar fullejant ràpidament i me’l vaig endur amb mi. Al cap d’uns dies l’Antón, àvid lector, em va dir en veure el llibre a la meva tauleta nit: Ostres! Així que estàs llegint els relats del Reader’s Digest…

De seguida em va picar la curiosistat i vaig anar a buscar informació sobre la revista. Es va fundar als Estats Units als anys vint, i més tard va aparèixer la versió en espanyol “Selecciones del Reader’s Digest” editada als anys quaranta a La Habana, aquesta és la que arribaria a Espanya fins que als anys cinquanta s’endegués la versió local.

El llibre és una compilació d’articles i relats extrets de revistes nord-amaricanes dels anys quaranta, i que el Reader’s Digest publicava extractats, en tots ells es nota que era una publicació bastant conservadora amb títols com: “La plegaria es poder”, “El secreto de la felicidad conyugal” o “Quince hijos y … quiero uno más”, en aquest cas o ets de l’Opus o el que desitges més aviat es suïcidar-te, però bé.

Entremig també n’hi ha alguns de commovedors com el de Stefan Sweig que narra el seu encontre amb Rodin, l’escultor. També hi podem trobar els primers articles que als anys cinquanta informen que el tabac pot provocar càncer. Acabo de veure un capítol de “Mad Men” que també en parla d’això, els publicistes es troben amb els poprietaris de Lucky Strike per veure com poden contrarestar l’efecte d’aquests primers estudis que alerten del perill. “Mad men”, sí, aquesta sèrie de culte en la qual tothom fuma, publicistes, secretàries, mestresses de casa, dones embarassades, metges, tothom fuma a tot arreu.

El que m’ha semblat més divertit és un que es titula “Música para alegrar el día”, fa una selecció de peces segons les distintes hores del dia o els estats d’ànim que poden provocar. Per exemple, per a la “puesta en marcha” ens recomana “El vuelo del moscardón”, de Rimski Korsacov o “Mi ritmo” de Gershwin- això ja m’agrada més; estimulants, per al matí i la tarda, diu, “Marcha militar” de Schubert; i no us ho perdeu, per a “Alivio para las amas de casa”, “Estrellita” de Ponce o “Té para dos” de, de Youmans. Ara bé, si voleu peces “sedants” o “tònics cerebrals” heu d’escoltar “Lamento indio”, una altra vegada Rimski-Korsakov. Jo ja ho he decidit, abans d’anar a dormir em posaré “La siesta del fauno” de Debussy com ens recomana l’articulista del “The American Magazine”.

15O Vigo

Aquesta tarda m’he acostat a l’Arxiu fotogràfic de Barcelona per veure l’exposició “Barcelona gitana” de Jacques  Léonard. He passat una bona estona davant d’aquelles fotografies en blanc i negre que retraten el poble gitano, tenen una força i una vitalitat especials.

Allò que les fa singulars és la mirada de Léonard, mai no pretén despertar en l’espectador un sentiment de compassió  o pena  per com vivien els gitanos sinó que ell participa de la festa i de també del seu mode de vida. Són fotografies en blanc i negre de la vida quotidiana dels gitanos a Barcelona, on van viure fins ben entrats els anys setanta, a les barraques de Montjuïc.

No hi ha gens  de paternalisme o compassió en la seva mirada, no es tracta d’un fotògraf que ve de l’Eixample i que s’acosta als baixos fons per fotografiar els gitanos- tot i que ell també venia d’una bona família parisina- sinó d’algú que estimava aquesta gent i que després del seu casament amb Rosarío Amaya- una bellíssima model de pintors i família de la ballarina gitana Carmen Amaya-  deixa casa seva i amb això la seva cultura per integrar-se en una altra de ben diferent, ja que aviat es va convertir  en un més de la família, el payo Chac.

Les fotografies de Léonard mai no generen un sentiment de compassió tan propi del món occidental i que es correspon amb el punt de vista de la fotografia humanista que arriba dels EEUU a partir dels anys cinquanta, aquí a casa nostra de la mà de Català Roca o Eugeni Forcano.

Jacques Léonard, com diu  Jordi Bellver amic del fotògraf, pertany a aquella generació heroica de fotògrafs dels anys cinquanta. Ells van obrir camí picant pedra, van viure la part més romàntica de l’ofici però també la més dura.

El més sorprenent és que tots aquests negatius van romandre tancats en un traster durant molts anys fins que els fills del fotògraf els van rescatar, tot un llegat que visibilitza i dignifica aquest poble que tan estimava el fotògraf.

Barcelona és plena d’ofertes culturals però aquesta és veritablement recomanable per als amants de la fotografia, es podrà visitar fins al 14 de gener del 2012 a la seu de l’Arxiu fotogràfic de Barcelona(Pl. Pons i Clerch nº 2, 2na planta). Paga la pena veure aquesta exposició com també el documental dirigit per Yago Léonard, “Jacques Léonard, el payo Chac”.